El terme anime prové de l'abreviació de la transcripció japonesa de la paraula anglesa «animation» (アニメーション, animēshon). D'aquí s'abreuja «anime».No obstant això, en anglès la paraula «animation» no pot ser abreujada a «anime», ja que la «i» no forma part de la paraula original. Per aquest motiu, a occident es va decidir no canviar quadres de gènere i per tant ha de provenir d'un altre idioma. I és així com neix la teoria del terme francès «animé» (animat).
Internacionalment, l'anime va portar una vegada el nom popular «Japanimation», però aquest terme ha caigut en desús. Els fans pronunciaven la paraula preferiblement com a abreviació de la frase «Japanese Animation» (animació japonesa en anglès). Va veure el seu major ús durant les dècades de 1970 i de 1980, que generalment comprenen la primera i segona onada d'anime fandom. El terme va sobreviure almenys fins a principis de la dècada del 1990, on va desaparèixer just abans del ressorgiment de l'anime a mitjans del mateix any.
En general, el terme «Japanimation» ara només apareix en contextos nostàlgics en el món occidental, tot i que és molt utilitzat al Japó per a distingir les animacions fetes allà (Japanimation) de les animacions en general (Anime, al Japó).
"Manga" com un terme que s'utilitza fora del Japó es refereix específicament als còmics publicats originalment al Japó. Tanmateix hi ha el manga i els còmics influenciats pel manga, entre els quals es destaquen especialment a Taiwan («manhua»), Corea del Sud («manhwa»), i a la República Popular de la Xina; en particular de Hong Kong («manhua»). A França, «la nouvelle manga» s'ha desenvolupat com una forma de bande dessinée extretes en els estils influenciats pel manga japonès. Als Estats Units, la gent es refereix al manga produït al seu país com a còmics amerimanga.
La paraula japonesa manga, traduïda literalment significa «imatge» o dibuix «còmic» (de man, «caòtic», «desordenat», «divertit», i ga, «dibuix», «imatge»). Aquest terme va entrar en ús comú a finals del segle XVIII amb la publicació d'obres com les de Santō Kyōden autor de llibre amb vinyetes (Shiji no yukikai) (1798), i a principis del segle XIX amb treballs com els d'Aikawa Minwa Manga hyakujo (1814) i la col·lecció Hokusai Manga que conté un quadern amb diversos esbossos l'estil ukiyo-e del conegut artista Katsushika Hokusai. Rakuten Kitazawa (1876-1955) va ser el primer a utilitzar la paraula «manga» en el sentit modern.
Després de la seva rendició incondicional, el Japó entrà en una nova era. L'entreteniment emergí com una indústria que responia a la necessitat psicològica d'evasió davant una dura postguerra. En aquell període es produí una explosió d'artistes creatius. La manca de recursos de la població en general requeria mitjans barats d'entreteniment; a Tòquio la indústria del manga basat en revistes va veure com li apareixien competidors. Així sorgí el Kamishibai, una mena de llegenda de cec, que recorria els pobles oferint el seu espectacle a canvi de diners. El Kamishibai no competia amb les revistes, però sí amb els altres dos nous sistemes de distribució centrats a Osaka:
• Les biblioteques de pagament: Es va arribar a constituir una xarxa de 30.000 centres de préstecs que produïen els seus propis mangues en forma de revistes o volums de 150 pàgines.
• Els llibres vermells: Volums d'unes dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat en blanc i negre.
Osamu Tezuka, un estudiant de medicina d'uns vint anys apassionat dels dibuixos animats de Fleischer i Disney, canvià el tarannà del manga amb el seu primer llibre vermell: La nova illa del tresor, del qual es van vendre entre 400.000 i 800.000 exemplars, gràcies a una història d'un estil cinematogràfic que descomponia els moviments en diverses vinyetes i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors. L'èxit de Tezuka el portà a les revistes de Tòquio, particularment a la nova Manga Shonen (1947) que va ser la primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka publicà Astroboy. Destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per a nois o shōnen. A mitjans de la dècada de 1950, Tezuka es traslladà a un edifici de la capital anomenat Tokiwasi, al qual peregrinarien els nous autors. Un any després, Manga Shonen desaparegué i els llibres vermells s'agonitzaren. Entre tots dos, i per obra d'Osamu Tezuka, s'havien posat els pilars de la indústria del manga i anime contemporani.
El triomf de les revistes de manga acabarà amb el Kamishibai, i molts dels seus autors es van refugiar en el sistema de biblioteques. Les revistes de manga eren totes per a nens, i en les biblioteques es trobaren el seu nínxol creant un manga orientat cap a un públic més adult: el gekiga a mans de Yoshihiro Tatsumi. Aquest estil de dibuix es caracteritza per ser molt realista, emocionalment fosc i sovint molt violent. Els seus arguments normalment es basen en el dia a dia d'una persona que té una vida trista. La majoria dels autos d'aquest estil com Sanpei Shirato van sorgir a final de la dècada de 1950. El manga abandonà l'estil de Disney per un altre més realista i fotogràfic i es va obrir a nous gèneres més violents, escatològics o sensuals com l'horror, les històries de samurais, sobre els yakuzas, l'erotisme, etc. Sanpei Shirato el 1964 patrocinà l'única revista underground de la història del manga, Garo.
Amb el començament de l'auge econòmic, el poble japonès demanà un augment del manga. Com a resposta, una de les principals editorials de llibres, Kodansha, s'introduí el 1959 en el mercat de les revistes. El seu títol Shōnen Magazine canvià la pauta de periodicitat mensual a setmanal, multiplicant la producció i imposant als autors l'estakhanovisme, encara que aquesta vegada amb sous milionaris. Aviat, altres grups editorials com Shueisha, Shogakukan o Futabasha s'unirien. Aquest sistema de producció sacrificava el color, la qualitat del paper i la sofisticació temàtica, enduent-se també de pas la crítica política; a canvi, però, augmentaren vertiginosament les vendes fins a xifres astronòmiques i amb elles els beneficis empresarials, convertint el manga en el mitjà de comunicació més important del país. El 1969 un grup de dones amants del manga fundà el grup de l'any 24 (també conegut com els 24 Magnífics) que estava especialitzat en el shojo («any 24» ve del nom japonès de 1949, any del naixement de molts d'aquests artistes).
